Ailanthus altissima

Taxonomia

  • Classe: Magnoliopsida
  • Ordre: Sapindales
  • Família: Simaroubaceae

Origen

  • Est de la Xina
  • Taiwan
  • Nord de Vietnam

Estatus

Etimologia

El nom genèric prové de la llatinització de la paraula malaia aylanto, que significa arbre del cel o arbre dels déus. Aquest nom pot tenir origen a la seva alta resistència a la contaminació, malalties i plagues; i a la seva capacitat de créixer en qualsevol tipus de sòl.

 

Per l’altra, l’epítet específic altissimus prové del llatí i significa alt.

Noms comuns

  • Català: ailant, ailantus, arbre del carretera, arbre del cel, arbre garavater, arbre puden, canya de la pudor, cornisa, espantagitanos, fals vernís, hivernenc, irlando, malarbre, sambuc, vernís del Japó.
  • Castellà: ailanto, árbol del cielo, gandul de carretera, zumaque falso.
  • Anglès: ailantus, Chinese sumac, copal tree, stinking quassia, stinking sumac, sumac tree, tree of heaven, varnish tree.

Característiques generals

  • Forma vital: faneròfit caducifoli
  • Floració: maig - juliol
  • Fórmula floral: ♂ * K5 C5 A10 / ♀ * K5 C5 G2-6
  • Tipus de fruit: sàmara

Hàbitat

És originària de zones amb clima subtropical o temperat càlid. Prefereix sòls porosos i es troba entre els 20 i 2400 m d’altitud.

Descripció

Són arbres que poden arribar als 25 metres. La seva escorça és grisa i llisa en els exemplars joves, mentre que els més vells, la tenen esquerdada. Les branques estan corbades i compten amb fulles alternes molt llargues i pinnaticompostes, amb múltiples folíols ovats, aguts, asimètrics i peciolulats. El marge dels folíols pot ser enter o tenir fins a 4 dents en la seva base, amb una glàndula en el revers de cadascuna d’elles.

 

Les flors són petites, verdes i poc vistoses. Es troben en llargues panícules unisexuals, atès que és una espècie dioica.

 

El fruit són sàmares oblongues, primes i de color rogenc o marronós. Cadascuna compta amb una sola llavor central sense endosperma i l’ala està recargolada en el seu extrem i escotada per un cantó. Es troben agrupades en raïms pèndols i persistents. Els fruits maduren de setembre a octubre i es dispersen d’octubre fins a la primavera del següent any. Les llavors no solen formar un banc en el sòl, ja que la seva viabilitat dura un any, aproximadament.

Usos

L’ús principal d’aquesta espècie és com a arbre ornamental. Se sol col·locar en els marges de passejos, carrers i carreteres per fer ombra i parar el vent. A la Xina es cultiva per donar les seves fulles com a aliment al cuc de seda i les arrels tenen funció medicinal, usant-se per l’asma i l’epilèpsia

 

La seva fusta es pot utilitzar per construcció, mobles, paper, llumins, fibres i embalatge. També se’n pot fer ús com a llenya o carbó.

Introducció

Va arribar a Europa el 1751, a Anglaterra, per ser utilitzada com a planta ornamental i fer ombra a ambients urbans. A Espanya ja se cita com a espècie naturalitzada en una obra del 1818.

Invasivitat

És tolerant a la sequera, sòls pobres i contaminació. Té un creixement molt ràpid, bona dispersió i alta capacitat de rebrotar. Pot viure en diferents climes, des de tropicals fins a temperats freds, i pot créixer en tot tipus de sòls.

 

Les seves llavors poden recórrer llargues distàncies amb el vent, tot i que també poden ser dispersades per corrents d’aigua. Un sol arbre pot generar fins a 350.000 de llavors cada any, i les comencen a produir aviat en el seu cicle vital. També es pot reproduir asexualment mitjançant brots a les arrels o a les branques.

 

Pot sobreviure a ser talat, cremat o tractat amb herbicides.

Impacte

Ha pogut envair marges de carreteres i camins, camps abandonats, boscos i matollars. Desplaça moltes espècies del seu hàbitat, ja que té un ràpid creixement, allibera toxines al·lelopàtiques al sòl i la seva fullaraca és tan densa que no permet el creixement de noves plantes.

 

Les fulles i flors masculines alliberen una olor desagradable. Si les abelles van a les flors d’aquesta espècie, la mel que produeixin agafarà mal gust.

 

Com que les seves arrels són fortes i superficials, poden malmetre voreres, asfalts, edificis i claveguerams.

 

El contacte amb les seves fulles pot provocar dermatitis en individus sensibles i el seu pol·len és un al·lergogen comú.

Control

Per eliminar-lo s’ha de començar arrencant les plàntules manualment, vigilant que també s’extregui l’arrel. Amb els individus adults s’ha de fer una tala periòdica, per tal d’evitar que se segueixin reproduint i s’esgotin; i per exterminar-los s’ha d’aplicar glifosat o triclopir sobre les seves fulles o soca. Altres herbicides que semblen efectius són: dicamba, imazapir, picloram, metsulfuron i aminociclopiraclor + clorsulfuron.

 

També existeixen agents biològics pel control d’aquesta espècie: Verticilium dahliae i Fusarium oxysporum. Tots ells són fongs extrets d’individus morts als Estat Units.

 

Sigui quin sigui el mètode emprat, serà necessària una revisió anual per assegurar que cap individu rebrota.

Fulla d'Ailanthus altissima
Anvers de la fulla d'Ailanthus altissima
Revers d'un folíol d'Ailanthus altissima

Fonts d'informació